Activitat 28: Mill

Idees principals

En aquest text Mill ens parla de les diferències entre Bentham distingint entre la qualitat i la quantitat de plaers. Per a Mill tots els plaers són diferents en qualitat essent els plaers intel·lectuals superiors que els físics. Per això diu que és millor ser un home insatisfet que un porc satisfet.

Títol

Porc satisfet o savi insatisfet?

Comentari

En aquest text Hume exposa el principi d'utilitarisme que es basa en aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones. També explica la diferència bàsica entre Bentham i ell. Mentre que Bentham afirma que tots els plaers són iguals de qualitat i només es diferencien per la quantitat, Mill afirma que els plaers es diferencien per qualitat, essent els plaers basats en la intel·ligència superior als físics ja que duraràn més i seràn més útils per la vida. També afirma que aquelles persones que saben més seràn més insatisfetes que aquelles que saben menys, ja que poden exigir més i coneixen altres coses podent voler aspirar a més. Per exemple una persona que mai a vist un llibre podrà ser feliç només mirant el televisor, mentre que una persona que hago tingut la possiblitat de llegir i li hagi agradat potser veure el televisor no li omplarà i pertant no estarà satisfet. Finalitza dien que és millor ser un savi insatisfet que un porc sastisfet.

Activitat 27: Moral de kant

La moral kantiana

View more presentations from tati3.

Activitat 26: Diferències entre Kant i Aristòtil

Podem diferenciar aquests dos autors en molts punts.

Per començar podem parlar de la moral: la moral de Aristòtil és una ética material, ho sigui que perseguien un fi, la felicitat i la moral de Kant és una moral buida de contingut, una ética formal, ho sigui que no persegueix cap fi, basada en el deure.

Per a Kant la llei moral no es basa en l'experiència sino que és apriori i per a Aristòtil la llei moral es basa en l'experiència, ja que es la pràctica la que ens porta a actuar bé, per tant és aposteriori.

Finalment, també podem comparar aquest dos autors en que la llei moral de Kant és universal, ha de ser vàlida per a tots, mentre que la llei moral de Aristòtil està formada per molts imperatius hipotètics, tantes com a circumstàncies possibles.

Activitat 25: Investigació sobre els principis morals paràgraf.107

No, dieu; la moralitat consisteix en la relació de les accions morals amb la regla del més just; i són denominades bones o dolentes, segons concordin o no amb ella. Què és aquesta regla del més just? En què consisteix? Com es determina? Per la raó, dieu, que examina les relacions morals de les accions. De tal manera les relacions són determinades per la comparació de l’acció amb la regla. I aquesta regla és determinada considerant les relacions morals dels objectes. No és aquest un raonament refinat?

Tot això és metafísica, exclameu. Prou, llavors; no cal més per tenir una forta sospita de falsedat. Sí, contesto, aquí hi ha metafísica, amb tota seguretat, però per la vostra part, que avanceu hipòtesis absurdes que mai poden fer-se intel·ligibles, ni quadrar amb cap cas ni exemple concret. La hipòtesi que defensem és senzilla. Manté que la moralitat és determinada pel sentiment. Defineix que la virtut és qualsevol acció mental o qualitat que doni a l’espectador un sentiment plaent d’aprovació; i vici, el contrari. Passem llavors a examinar un cas concret, a saber, quines accions exerceixen aquesta influència. Considerem totes les circumstàncies en les quals coincideixen aquestes accions i, d’aquí, ens encaminem a extreure algunes observacions generals respecte a aquests sentiments. Si a això ho anomeneu metafísica i trobeu en això quelcom abstrús, no tindreu una altra cosa que fer, sinó reconèixer que el vostre tipus de ment no és apropiat per a les ciències morals.

Idees principals

En aquest text Hume parla sobre la seva teoria de la moral, basada en els sentiments. Afirma que la moral serveix per distingir entre el bé i el mal, donant-te sentiments d'aprovació o de desaprovació.

Títol

Moral amb sentiments

Comentari

Aquest frangment del filòsof empirista Hume, parla sobre la moral. Ell diu que l'única manera de poder diferenciar entre el bñe i el mal és mitjançant els sentiments, al contrari del que diuen els racionalistes que basen la seva moral en la raó. La moral de Hume és criticada perquè sembla egoísta, quan no ho és ja que no busca només la felicitat individual, sinó que també es preocupa per la felicitat de la comunitat a la qual pertany, en altres paraules, busca la màxima felicitat pel major nombre de persones. En el text també trobem la diferència entre virtut i vici, una virtut és aquella bona acció que després donarà el sentiment d'aprovació esmentat anteriorment, i el vici és aquella acció que després donarà un sentiment de desaprovació.

Comparació

Hume i Mill comparteixen la mateixa moral, un emotivisme moral, on els nostres sentiments guien les nostres actuacions. Ambos autors Es basen en la màxima felicitat per al major nombre de persones. L’ utilitarisme no és una teoria egoista , ja que aquesta teoria entén que cada persona ha de tenir en compte no noms la seva felicitat , sinó la de la comunitat a la qual pertany.

Segons Mill i Hume les nostres actuacions estan mogudes per els nostres sentiments fugint del dolor i buscant el plaer. Les persones tenen els sentiments de empatia, que ens permet posar-nos en el lloc dels altres i es això el que ens mou actuar bé.

Activitat 24: Realitat exterior

De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és moltescèptica, i tendeix a dar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l’experiència, i la creença que l’acompanya s’explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol de l’existència externa, o quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres - i variats - tòpics escèptics, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostra raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si la naturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

Idees principals

En aquest text Hume fa un resum de la seva filosofia on es veu clarament el seu escepticisme. Hume afirma que la base del conèixement és l'experiència i és l'habit el que ens guia en la vida, però no ens dóna coneixement sino creença.

Títol

Hume escèptic

Comentari

En aquest text Hume fa una síntesi de la seva filosofia i afirma dient que la base del coneixement són els sentits, l'experiència. També diu que nosaltres som animals de costum i és aquest hàbit el que ens guia en la vida. D'aquesta manera critica el principi de causalitat. Per exemple, que cada dia surti el Sol, no ho podem saber amb seguretat. Ho diem per costum però no podem estar 100 % segurs de que el Sol surtirà a l'altre dia. Finalitza ciriticant la raó com a mètode de coneixement.

Comparació

Aquest text es pot comparar amb tots els autors esceptics que no creuen en la veritat absoluta. També el podem comparar amb Plató quan estam dintre de la caverna que negava l'existència dels objectes sensibles.

Activitat 23: Abstract

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?

Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.

Idees principals

En aquest fragment, Hume fa referencia a la crítica del principi de causalitat. Diu que no es pot demostrar que el futur hagi de tenir una relació amb el passat i que tampoc pot demostrar que la naturaleza actua sempre igual.

També afirma que allò que determina el que esperem en un futur és l’habit o el costum, però no hiha cap fonament per esperar que en el futur les mateixes causes provoquien els mateixos efectes. Finalment, posa com a exemple la bola de billar per defensar les seves idees.

Títol

Animals de costum

Comentari

En aquest fragment que pertany a l’Abstract (resum de la naturaleza humana), Hume fa una crítica del principi de causalitat. Diu que no pot demostrar que la naturaleza actuii seguient el mateix esquema perquè amb la experiencia podem veure com la naturaleza presenta canvis. És posible que canvii i no podem demostrar que sigui fals allò posible. Afirma que Adam anb tota la seva ciencia no podría haver dit que succeiria per que no té experiencia.

Sobre que el futur hagi de tenir una relació amb el passat, tampoc no pot ser demostrat perquè tots els enunciats que expliquen un fet A seguit d’un fet B es basen en l’experiència, en el passat i per tant estaríem donant per cert uns enunciats que ja es nasen en aquesta relació, per tant no es pot admetre com a prova.

Hume, també afirma que allò que determina el que esperem en un futur és l’hàbit o el costum. Posa coma exemple la bola de billar dient que quan tu li dones un cop, la teva ment anticipa el que succeirà basant-se en allò que està acostumat a veure o a succeir però no hi ha cap fonament que provi que les mateixxes causes hagin de provocar els mateixos efectes. Allò que fa que actui un objecte en la manera que ho fa no la coneixem i per tant si nomès veiem les qualitas sensibles no podem pensar que aquelles forces actuïn sempre igual.

Hume finalitza dient que som guiats pel costum i no per la raó criticant el racionalisme.

Comparació

Aquest text de Hume, filòsof empirista, es pot comparar amb Decartes, un filòsof racionalista que defensa el mètode deductiu i el principi de causalitat. Tot efecte li segueix la seva causa i per tant si sempre hem observat que desprès de A li seguien B, podem deduir que sempre desprès de A li seguirà B.

Activitat 22: Relacions d'idees i qüestions de fet

Idees principals

Hume en aquest text diu que tots els objectes poden ser dividits en dos: en relacions d’idees i en qúestions de fet tal i com ho diu el títol del text.

Les relacions d’idees són aquelles que són i no poden ser d’una altra manera, mentre que les qüestions de fet són aquelles que poden ser d’una altra manera, de tenir contraris.

Títol

Els objectes de la raó

Comentari

Aquest text pertany a David Hume, un empirista radical que viu en el context de la il·lustració. El text pertany a l’investigació sobre l’enteniment humà un resum del Tractat de la naturalesa humana que va ser tot un fracàs. Aquí Hume ens comenta que tots els objectes de la raó es poden dividir en dos realitats: relacions d’idees i qüestions de fet. La diferencia entre aquestes dues realitats és que les relacions d’idees abarca les ciencias de la geometría, àlgebra i aritmética, tot allò que és i no pot ser d’una altra manera, no venen de l’experiència; mentre que les qüestions de fet són aquelles resalitats que si poden ser d’una altra manera, que si poden permeten contraris i el seu contrari no implica una contradicció, depenen de la experiencia. Per exemple un triangle, una figura geométrica amb 3 angles i si té més o menys de tres angles deixa de ser un triangle. Les qüestions de fet, al contrari pot permetre una altra possibilitat. És molt probable que no hi hagi un terretrèmol però la mateixa manera que no pot succeïr pot fer-ho. El contrari és posible i no comporta contradicció.

Activitat 21: Identitat persona

Acabaré les disquisicions d’aquest autor, tot comentant dues opinions que sembla que li són peculiars, com ho són gairebé tota la resta. Afirma que l’ànima, en la mesura en que podem concebre-la, no és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents - com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el pensament era l’essència, de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres ments, no que hipertanyen. La ment no és una substància en la qual s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec - per exemple - és tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta.

Idees principals

En aquest text de David Hume és un fragment de l’Abstract el filòsof es critica la idea del jo de Decartes, que defensava que el jo era l'essencia. Hume ho critica dient que la identitat personal és ua successió de percepcions, va canviant i per ser vàlid hauria de procedir d'una impressió permanent.

Títol

Crítica del jo

Comentari

En aquest text Hume, filòsof empirista, fa una crítica a Decartes. Comença dient que tot el que podem conèixer és allò que podem percebre. Critica la idea del jo de Decartes perquè el jo és una cosa canviant, i per què una impressió sigui vàlida ha de ser no-canviat. Critica també la manera en que té de conèixer les coses ja que Decartes coneix apartir del jo, apartir d'allò que ell havia donat com a invàlid. El jo és una idea indivuvual, i per Hume el que necessitem és un conjunt d'impressions per donar lloc a un objecte. Per exemple la idea de xocolata (olor, gust, forma, color..) que agafem mitjançant l'experiència. El jo és un conjunt de percepcions que la imaginació associa. xq una idea sigui vàlida les impressions haurien de ser permanents. Com les percepcions del jo van canviant en espai i temps jo no soc jo sempre i per tant hi ha un problema: la identitat personal.En resum, Hume critica la idea del jo de Decartes perquè no nomès és una idea que no deriva dels sentits, sinó que a més a més tambré és una idea canviant per tant no pot ser vàlida i és una idea indivudual.

Comparació

Aquest text es pot comparar amb Decartes, ja que defensen idees contràries. Aquest darrer explica que el conecixement parteix del jo ja que pot duptar de tot menys de que està dubtant; i Hume defensa que el coneixement parteix de l'experiència, d'on reben impressions. També el podem comparar amb Aristòtil, on ambdos autors van coincidir en que per tal de que una idea sigui vàlida ha de provenir de l'experiència.

Activitat 20: Teoria del coneixement

El nostre autor comença amb una sèrie de definicions. Anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, adés emprant els nostres sentits, adés impulsats per la passió, adés exercint els nostres pensaments o la nostra reflexió. Divideix les nostres percepcions en dues classes: impressions i idees. Quan sentim una passió o emoció de qualsevol tipus o tenim imatges dels objectes externs transmeses pels nostres sentits, la percepció de la ment l’anomena impressió, paraula que empra en un sentit nou. Quan reflexionen sobre la passió o l’objecte que no és present, aquesta percepció l’anomena idea. Per tant, les impressions són les nostres percepcions més vívides i fortes; idees, les que són més pàl·lides i dèbils. Aquesta distinció és evident, tant com la que hi ha entre sentir i pensar.

La primera proposició que avança és que totes les nostres idees o percepcions dèbils és deriven de les nostres percepcions fortes, i que no podem pensar mai en cap cosa que no hàgim vist fora de nosaltres o sentit en les nostres ments. Aquesta proposició sembla equivalent a aquella que tant d’esforç li va costar d’establir a Locke: no hi ha idees innates. Només cal observar, com una inexactitud d’aquest famós filòsof, el fet de comprendre totes les nostres percepcions sota el terme d’idea; en aquest sentit és fals que no tinguem idees innates. Ja que és evident que les nostres percepcions més fortes, o impressions són innates; i que l’afecció natural, l’amor a la virtut, el ressentiment i tota la resta de passions sorgeixen immediatament de la naturalesa. Estic convençut que qualsevol que considerés la qüestió sota aquest punt de vista seria capaç de reconciliar totes les parts. Malebranche es trobaria en un compromís per assenyalar un pensament de la ment que no representés alguna cosa de sentida prèviament, bé sigui internament o per mitjà dels sentits externs; i es veuria obligat a admetre que, encara que puguem compondre, barrejar, augmentar i disminuir les nostres idees, totes es deriven d’aquestes fonts. Per la seva banda, Locke, d’altra banda, admetria fàcilment que totes les passions són una mena d’instints naturals que deriven únicament de la constitució originària de la ment humana.

IDEES PRINCIPALS

En aquest text Hume divideix les percepcions en dues classes: les impressions que són les percepcions més fortes i clares; i les idees, les que són més dèbils i menys clares. Nega l'existència de les idees innates i li dòna més importància a les impressions que a les idees.

TÍTOL

Percepcions

COMENTARI

En aquest fragment Hume ens parla de les percepcions, que es tot allò que podem tenir a le ment, tant els pensaments o pels sentits. Parla de la divisió d'aquestes percepcions en dos classes, les impressions(allò clar, allò que percebem gracies als sentits) i les idees (alló no tant clar, allò que pensem. Hume, per tant, dona més importància a les impressions que a les idees, afirmant que les idees són les copies i no alreves com s'havia dit anteriorment. Per poder parlar d'alguna cosa, primer l'hem d'haver vist per això el meu llenguatge té límits i és precisament aquest. És també aquesta la raó de perquè no existeixen idees innates. Poso com a exemple de les impression e idees el següent: si t'imagines un tigre no pots comptar les ratlles que té perquè no ho pots distingir bé, només tens com una imatge borrosa a la ment, mentre que si el veus el tigre si que ho distingueixes tot i ets capaç de comptar-les.

COMPARACIÓ

Aquest fragment el podem comparar amb Locke que afirma que no existeixen les idees innates igual que Hume i que tot el conèixement prové de l'experiència. També el podem comparar amb Plató ja que Plató donava més importància a les idees que a les coses afirmant que les coses eren copies de les idees. Per a Hume pasa el contrari.

Activitat 19: És Aquest El Millor Dels Mons Possibles?

Si el mirem des d'un punt de vista egocèntric, si, aquest és el millor dels mons possibles pel simple fet que jo estic en ell.
Si el mirem des d'un punt de vista més religiós també podem dir que sí, perqué Déu és qui ho ha creat, i com pot un ésser tant summament perfecte fer un món dolent?
Si el mirem des d'un punt de vista evolutiu també podem afirmar aquesta pregunta. És ara quan vivim amb tanta tecnologia, amb més comoditats, amb més coneixements en gairebétots els àmbits, més evolucionats.
Però des del meu punt de vista, no és aquest el millor dels mons possibles. Com pot ser que en el millor mon hi hagi tantes injustícies?
Se suposa que som savis, que raonem però sincerament la ignorància pot ser perillosa. Veure com ens autodestruïm i no fer res per evitar-ho no és de savis. Preparar-se per un futur de guerra en lloc de aspirar a la pau tampoc ho és de savis.
Per mi el comportament de la humanitat és indignant, on són només uns pocs els que intenten fer un món millor i l'únic que tinc és impotèncvia perquè tristement no puc fer res per canviar-ho.
El millor dels mons possibles crec que nomès existeix en la meva ment o en la ment de cadascú però per mi no és en el que vivim.

Activitat 18: Demostració de l'existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

"Ara ja no em resta sinó examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta. Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en poder-la concebre bé. [...]

Ara bé, no essent Déu un enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, [...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals existeixen."

Idees principals

En aquest text de Decartes, ell ens intenta explicar l'existència dels cossos. Afirma que sap que les coses materials existeixen (almenys les idees primàries), que el permeten veure l'objecte clarament. Diu que Déu no pot produir totes les coses que jo puc veure i afirma que la causa de la seva existència són els mateixos cossos. Com que els cossos són presents, les puc percebre i existeixen independentment de les idees els cossos existeixen.

Títol

Els cossos existeixen

Comentari

Decartes en aquest text, després d'haver afirmat l'existència del jo i de Déu només li quedava demostrar l'existència de les coses, que és el que intetna fer. Per començar nosaltres percebem clara i distintament l'objecte.

Si fos Dñeu qui posa aquestes ideas a la meva ment, seria enganyador perquè no estariem veient allò vertader sinó copies, i és per això que arriba a la conclusió de que la causa de les coses són elles mateixes. Les coses es presenten fins i tot en contra de la meva voluntat, demostrant així l'exsistència dels cossos, ha que existeixen independentment de les meves idees.

Comparació

Podem comparar aquesta teoria de l'existència dels cossos de Decartes amb Plató. El centre de la filosofia de Plató es basa en un dualisme, on les seves idees pertanyen a un altre món, al món intel·ligible mentre que la filosofia de Decartes parteix del jo. Tots dos defensen les idees innates.

Activitat 17: Demostració de l'existència de Déu: Meditacions metafísiques, 5a.

“Ara bé, si del sol fet que pugui extreure del meu pensament la idea d’una cosa, se’n segueix que pertany realment a aquesta cosa tot allò que jo, d’una manera clara i distinta, percebo que li pertany, ¿no se’n pot obtenir també, d’això, un argument pel qual es provi l’existència de Déu? Certament, la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte-, la trobo en mi almenys igual a com hi trobo la idea de qualsevol figura o nombre; i que, a la seva naturalesa, li pertany d’existir sempre, ho entenc d’una manera no pas menys clara i distinta de com entenc que allò que demostro d’una figura o d’un nombre, pertany també a la naturalesa d’aquella figura o d’aquell nombre. I per tant, encara que no fos veritat tot el que he meditat en aquests dies anteriors, l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques.

(...) Com que en totes les altres coses estic acostumat a distingir l’existència de l’essència, fàcilment em convenço que l’existència també es pot separar de l’essència de Déu, i per tant, que es pot pensar Déu com a no-existent. Tanmateix, a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu, del que ho és de l’essència d’un triangle la magnitud dels seus tres angles iguals a dos rectes, o del que ho és de la idea de muntanya la idea de vall; fins al punt que concebre un Déu (és a dir, un ésser summament perfecte) al qual falti l’existència (és a dir, al qual falti alguna perfecció), no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual falti la vall.”

Idees principals

Aquest text de Decartes intenta demostrar l'existència de Déu. Per ell pensar en un Déu perfecte, vol dir que ha d'existir necessariament igual que les matemàtiques. I si penses que Déu no existeix com que estàs pensant en ell ja estàs afirmant la seva existència per pensar en ell.

Títol

Déu és viu

Comentari

Decartes en aquest text intenta intenta afirmar l'existència de Déu de manera similar a les matemàtiques, ja que està molt convençut de la veracitat d'aquestes. Afirma que Déu ha d'exisitr necessàriament ja que és summament perfecte i bo, i negar la seva existència és impossible, seria com observar una vall sense muntanyes, l'existència d'una suposa l'existència de l'altre.

Comparació

Podem comparar l'exsistència de Déu segons Decartes amb altres autors com Sant Tomàs. Mentre que Decartes demostra l'existència de Déu partint del jo,

Sant Tomàs

ho fa a partir de l'experiència.

També podem comparar el Déu de Decartes amb l'ésser de Parmènides, essent etern, perfecte...

Activitat 16: Hipòtesi del geni maligne: Meditacions metafísiques, 1a.

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."

Idees principals

Aquest text de Decartes ens parla de la existència d'un geni maligne astut i poderós que ens eganya. És aquest geni i no Déu el que ens fa veure un cel, una terra, unes mans, uns sentit que potser no tinc. En resum dubte sobre l'existència de totes les coses.

Títol

Un ésser que ens enganya

Comentari

En aquest text, René Decartes, un filòfof racionalista dubte de l'existència de tot. La primera hipòtesi d'aquest filòsòf va ser la d'un Déu enganyador,però després de descartar aquesta idea perquè un Déu summament bo i perfecte no t'enganyarà, es refugia en una segona hipòtesi on es basa en l'existència d'un geni maligne que utilitza el seu poder per enganyar-te. És per això que dubte de l'existència de tot, del cel, de la terra, fins i tot de les seves mans i de la seva sang. Però arriba a la conclusió de si encara que el geni m'estigués enganyant, i encara que dubti de tot, l'única cosa del que no puc dubtar és del fet de que estic dubtant i per tant si dubto penso i si penso existeixo. Per això apartir d'haver arribar a la primera evidéncia puc dir que aquest geni no em podrà imposar res.

Comparació

Podem comparar la creació d'aquest ésser per explicar l'existència de les coses amb altres ésser que al llarg de la filòsofia s'han inventat com per exemple el Demiürg de Plató. Encara que no tenien la mateixa funcio, ja que un tenia una funció ordenadora i l'altre una funcio enganyadora, les dues han estat creades amb la mateixa finalitat, explicar l'origen de les coses.

Activitat 15: La Trampa de St. Anselm

Sant Anselm de Canterbury va desenvolupar un argument per demostrar l’existència de Déu, l'argument intològic. Diu que Déu és l'ésser més gran i perfecte del qual res no pot ser pensat i per tant ha d'existir necessàriament ja que existir és més perfecte que no exisitr. Però aquest pensament té un error que més endavant va dir Kant: l'existència no afegeix res a l'essència, ho sigui que per molt que jo pensi que tinc alguna cosa no apareixarà. Per fer-ho més clar, si jo penso que tinc un cotxe de luxe esperant-me a la porta aquest no apareixarà encara que jo el pensi, per tant no podem demostrar l'existència d'una cosa argumentant-la amb el nostre pensament.

Activitat 14: El Temps Va Ser Creat Amb El Món

Idees principals

Aquest text ens parla de com i quan va ser creat el temps. Alguna persona es pot preguntar quan es va crear el temps, i la resposta és que es va crear a la mateixa vegada que el món i va ser creat per Déu. És per aquesta raó que Déu està fora del temps i és etern.

Títol
La creació del temps

Comentari

Aquest text de St.Agustí ens parla de la creació del temps. Amb admiració et pots preguntar, i voler saber què feia Deéu abans de crear el món, abans de crear tot però no té sentit fer-ho perquè si Déu és creador de tot també és creador del temps. Per tant abans de cree el món no exisita el temps, ho sigui, no habia un abans. A les hores Déu, creador de tot està fora del temps. Com tot allò que Déu crea, el temps també canvia. Mentre Déu no canvia nosaltres ens anem fent vells, per nosaltres si passa el temps, però Déu nomès ens observa sense afectar-li el temps, sense canviar. Déu no té un ahir ni un demà perquè el seu avui es sempre vivint així e la eternitat.

Comparació
Podem comparar la teoria de St.Agustí amb Aristòtil ja que St.Agustí defensa que no-res existeix perquè del no-res crea el temps mentre que Aristòtil nega això, és a dir, diu que de no-res no pot sortir res perquè no existeix res.
També podem comparar el Déu de St.Agustí amb l'ésser de Parmènides tots dos un ésser intemporals entre moltes altres coses.

Activitat 13: Cartes a Meneceu

Idees principals

En aquesta obra d'Epicur, el filòsof ens explica com hem de viure per ser feliços. Primer fa una invitació a la filosofia, ho sigui, tant joves com vells haurien de filosofar. A continuació, explica que no hem de tenir por a la mort perquè quan nosaltres hi som ella no és present, i quan ella és present nosaltres no hi som. També diu que viure és cerca el plaer perquè la felicitat es basa en no patir. Explica què són plaers i què no ho són. Finalment ens diu que hem de viure amb les coses necessaries, perquè el secret de la felicitat està a limitar la necessitat.

Títol

Per arribar a la felicitat

Comentari

Aquest text d'Epicur, el primer que fa és fer una invitació tant a joves com a vells per filosofar perquè filosofar és apostar per la felicitat i una vida sense por. Per tant, mai és tard per començar a filosofar.
Més endavant ens parla sobre els temors (el destí, la mort i els déus). Sobre el destí ens diu que no és del tot nostre però que tampoc deixa de ser-ho, el futur no és ni no és. El que hem de fer és viure en el present, ser feliç és ser feliç ara.
Respecte la mort també ens diu que no hauriem de tenir por als déus perquè ells són feliços i per tant no s'ocupen de nosaltres, ells són autosuficients i ens ignoren. I perfinalitzar parlant dels temors, diu que no hem de tenir por de la mort tampoc perquè quan ella hi és nosotres no, i quan nosaltres som ella no és present, per tant no hi ha raó per tenir-li por.
A continuació, explica els diferents tipus de plaes: els naturals, els necessaris, els no naturals... Nosaltres vivim sempre buscant el plaer, és a dir, fugint del dolor. Però per això a vegades hem d'escollir un dolor menor per poder obtenir en un futur un bé major. Per exemple, escollim estudiar per un examen (dolor menor) per poder accedir a la universitat (bé major).
També identifica la felicitat essent racionals, que és més savia aquella persona que prefereix ser infeliç però amb seny, que no ser feliç però sense seny.
Al final diu que per arribar a la felicitat hem de limitar les nostres necessitats.

Comparació

Aquest text, on es reflecteix l'epicurisme es pot comparar amb Aristòtil, que gual que Epicur afirma que l'objectiu de l'home és arribar a la felicitat mitjançan el seny.
També el podem comparar amb els estoics, que identifica la felicitat amb la virut.

Activitat 12: La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una demés petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

Idees principals

Com molts comentaris anteriors, aquest text també pertany a Aristòtil i ens parla de la vuirtud, el terme mitjà entre entre el defecte i l'excès. Afirma que la virtut moral depen de la persona, ho sigui que és diferent per cadascú. És un habit que desenvolupem a travès de l'ensenyament.

Títol

El terme mitjà

Comentari

En aquest text Aristòtil (384 a.C - 322 a.C) tracta sobre el terme mitjà, la virtut. Diu que hem de viure seguint una virtud moral per arribar a la felicitat utilitazant el seny. Afirma que entre l'excès i el defecte existeix un terme mitjà, la virtud moral. Per exemple entre la avaricia i la prodigalitat trobem la generositat que seria la virtud, o entre la cobardia i la temeritat trobem el valor (terme mitjà) i així una infinitat d'exemples. Per tant si la felicitat és viure segons la virtud, la felicitat més positiva ho serà em relació amb la virtut més perfecte.

Comparació

Podem comparar aquest autor amb Plató que en lloc de relacionar la virtut amb la felicitat ho relaciona amb les parts de l'ànima. Aristòtil divideix les virtuts en dos, les virtuts intel·lectuals i les virtuts morals que les podem identificar amb les parts racionals o irracionals de l'ànima.