Activitat 19: És Aquest El Millor Dels Mons Possibles?

Si el mirem des d'un punt de vista egocèntric, si, aquest és el millor dels mons possibles pel simple fet que jo estic en ell.
Si el mirem des d'un punt de vista més religiós també podem dir que sí, perqué Déu és qui ho ha creat, i com pot un ésser tant summament perfecte fer un món dolent?
Si el mirem des d'un punt de vista evolutiu també podem afirmar aquesta pregunta. És ara quan vivim amb tanta tecnologia, amb més comoditats, amb més coneixements en gairebétots els àmbits, més evolucionats.
Però des del meu punt de vista, no és aquest el millor dels mons possibles. Com pot ser que en el millor mon hi hagi tantes injustícies?
Se suposa que som savis, que raonem però sincerament la ignorància pot ser perillosa. Veure com ens autodestruïm i no fer res per evitar-ho no és de savis. Preparar-se per un futur de guerra en lloc de aspirar a la pau tampoc ho és de savis.
Per mi el comportament de la humanitat és indignant, on són només uns pocs els que intenten fer un món millor i l'únic que tinc és impotèncvia perquè tristement no puc fer res per canviar-ho.
El millor dels mons possibles crec que nomès existeix en la meva ment o en la ment de cadascú però per mi no és en el que vivim.

Activitat 18: Demostració de l'existència dels cossos: Meditacions metafísiques, 6a.

"Ara ja no em resta sinó examinar si hi ha coses materials: i certament sé que n’hi pot haver, almenys en tant que hom les considera com a l’objecte de les demostracions de la geometria, vist que d’aquesta manera jo les concebo molt clarament i distinta. Car, no hi ha dubte que Déu no té la potència de produir totes les coses que jo sóc capaç de concebre distintament; i jo mai no he considerat que li fos impossible de fer alguna cosa en la mesura que no trobava contradicció en poder-la concebre bé. [...]

Ara bé, no essent Déu un enganyador, és clar que no m’envia aquestes idees immediatament per si mateix, [...] car no havent-me donat cap facultat per conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una molt gran inclinació a creure que em són enviades o que procedeixen de les coses corporals, jo no veig com hom podria excusar-lo d’engany si, en efecte, aquestes idees procediren o foren produïdes per causes diferents de les coses corporals. Doncs cal confessar que les coses corporals existeixen."

Idees principals

En aquest text de Decartes, ell ens intenta explicar l'existència dels cossos. Afirma que sap que les coses materials existeixen (almenys les idees primàries), que el permeten veure l'objecte clarament. Diu que Déu no pot produir totes les coses que jo puc veure i afirma que la causa de la seva existència són els mateixos cossos. Com que els cossos són presents, les puc percebre i existeixen independentment de les idees els cossos existeixen.

Títol

Els cossos existeixen

Comentari

Decartes en aquest text, després d'haver afirmat l'existència del jo i de Déu només li quedava demostrar l'existència de les coses, que és el que intetna fer. Per començar nosaltres percebem clara i distintament l'objecte.

Si fos Dñeu qui posa aquestes ideas a la meva ment, seria enganyador perquè no estariem veient allò vertader sinó copies, i és per això que arriba a la conclusió de que la causa de les coses són elles mateixes. Les coses es presenten fins i tot en contra de la meva voluntat, demostrant així l'exsistència dels cossos, ha que existeixen independentment de les meves idees.

Comparació

Podem comparar aquesta teoria de l'existència dels cossos de Decartes amb Plató. El centre de la filosofia de Plató es basa en un dualisme, on les seves idees pertanyen a un altre món, al món intel·ligible mentre que la filosofia de Decartes parteix del jo. Tots dos defensen les idees innates.

Activitat 17: Demostració de l'existència de Déu: Meditacions metafísiques, 5a.

“Ara bé, si del sol fet que pugui extreure del meu pensament la idea d’una cosa, se’n segueix que pertany realment a aquesta cosa tot allò que jo, d’una manera clara i distinta, percebo que li pertany, ¿no se’n pot obtenir també, d’això, un argument pel qual es provi l’existència de Déu? Certament, la idea d’Ell –és a dir, d’un ésser summament perfecte-, la trobo en mi almenys igual a com hi trobo la idea de qualsevol figura o nombre; i que, a la seva naturalesa, li pertany d’existir sempre, ho entenc d’una manera no pas menys clara i distinta de com entenc que allò que demostro d’una figura o d’un nombre, pertany també a la naturalesa d’aquella figura o d’aquell nombre. I per tant, encara que no fos veritat tot el que he meditat en aquests dies anteriors, l’existència de Déu hauria de ser, per a mi, almenys tan certa com ho han estat fins aquí les veritats matemàtiques.

(...) Com que en totes les altres coses estic acostumat a distingir l’existència de l’essència, fàcilment em convenço que l’existència també es pot separar de l’essència de Déu, i per tant, que es pot pensar Déu com a no-existent. Tanmateix, a aquell que para atenció amb més compte, li esdevé manifest que l’existència no és pas més separable de l’essència de Déu, del que ho és de l’essència d’un triangle la magnitud dels seus tres angles iguals a dos rectes, o del que ho és de la idea de muntanya la idea de vall; fins al punt que concebre un Déu (és a dir, un ésser summament perfecte) al qual falti l’existència (és a dir, al qual falti alguna perfecció), no és pas menys contradictori que concebre una muntanya a la qual falti la vall.”

Idees principals

Aquest text de Decartes intenta demostrar l'existència de Déu. Per ell pensar en un Déu perfecte, vol dir que ha d'existir necessariament igual que les matemàtiques. I si penses que Déu no existeix com que estàs pensant en ell ja estàs afirmant la seva existència per pensar en ell.

Títol

Déu és viu

Comentari

Decartes en aquest text intenta intenta afirmar l'existència de Déu de manera similar a les matemàtiques, ja que està molt convençut de la veracitat d'aquestes. Afirma que Déu ha d'exisitr necessàriament ja que és summament perfecte i bo, i negar la seva existència és impossible, seria com observar una vall sense muntanyes, l'existència d'una suposa l'existència de l'altre.

Comparació

Podem comparar l'exsistència de Déu segons Decartes amb altres autors com Sant Tomàs. Mentre que Decartes demostra l'existència de Déu partint del jo,

Sant Tomàs

ho fa a partir de l'experiència.

També podem comparar el Déu de Decartes amb l'ésser de Parmènides, essent etern, perfecte...

Activitat 16: Hipòtesi del geni maligne: Meditacions metafísiques, 1a.

"Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l'aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses. Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d'aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res."

Idees principals

Aquest text de Decartes ens parla de la existència d'un geni maligne astut i poderós que ens eganya. És aquest geni i no Déu el que ens fa veure un cel, una terra, unes mans, uns sentit que potser no tinc. En resum dubte sobre l'existència de totes les coses.

Títol

Un ésser que ens enganya

Comentari

En aquest text, René Decartes, un filòfof racionalista dubte de l'existència de tot. La primera hipòtesi d'aquest filòsòf va ser la d'un Déu enganyador,però després de descartar aquesta idea perquè un Déu summament bo i perfecte no t'enganyarà, es refugia en una segona hipòtesi on es basa en l'existència d'un geni maligne que utilitza el seu poder per enganyar-te. És per això que dubte de l'existència de tot, del cel, de la terra, fins i tot de les seves mans i de la seva sang. Però arriba a la conclusió de si encara que el geni m'estigués enganyant, i encara que dubti de tot, l'única cosa del que no puc dubtar és del fet de que estic dubtant i per tant si dubto penso i si penso existeixo. Per això apartir d'haver arribar a la primera evidéncia puc dir que aquest geni no em podrà imposar res.

Comparació

Podem comparar la creació d'aquest ésser per explicar l'existència de les coses amb altres ésser que al llarg de la filòsofia s'han inventat com per exemple el Demiürg de Plató. Encara que no tenien la mateixa funcio, ja que un tenia una funció ordenadora i l'altre una funcio enganyadora, les dues han estat creades amb la mateixa finalitat, explicar l'origen de les coses.

Activitat 15: La Trampa de St. Anselm

Sant Anselm de Canterbury va desenvolupar un argument per demostrar l’existència de Déu, l'argument intològic. Diu que Déu és l'ésser més gran i perfecte del qual res no pot ser pensat i per tant ha d'existir necessàriament ja que existir és més perfecte que no exisitr. Però aquest pensament té un error que més endavant va dir Kant: l'existència no afegeix res a l'essència, ho sigui que per molt que jo pensi que tinc alguna cosa no apareixarà. Per fer-ho més clar, si jo penso que tinc un cotxe de luxe esperant-me a la porta aquest no apareixarà encara que jo el pensi, per tant no podem demostrar l'existència d'una cosa argumentant-la amb el nostre pensament.

Activitat 14: El Temps Va Ser Creat Amb El Món

Idees principals

Aquest text ens parla de com i quan va ser creat el temps. Alguna persona es pot preguntar quan es va crear el temps, i la resposta és que es va crear a la mateixa vegada que el món i va ser creat per Déu. És per aquesta raó que Déu està fora del temps i és etern.

Títol
La creació del temps

Comentari

Aquest text de St.Agustí ens parla de la creació del temps. Amb admiració et pots preguntar, i voler saber què feia Deéu abans de crear el món, abans de crear tot però no té sentit fer-ho perquè si Déu és creador de tot també és creador del temps. Per tant abans de cree el món no exisita el temps, ho sigui, no habia un abans. A les hores Déu, creador de tot està fora del temps. Com tot allò que Déu crea, el temps també canvia. Mentre Déu no canvia nosaltres ens anem fent vells, per nosaltres si passa el temps, però Déu nomès ens observa sense afectar-li el temps, sense canviar. Déu no té un ahir ni un demà perquè el seu avui es sempre vivint així e la eternitat.

Comparació
Podem comparar la teoria de St.Agustí amb Aristòtil ja que St.Agustí defensa que no-res existeix perquè del no-res crea el temps mentre que Aristòtil nega això, és a dir, diu que de no-res no pot sortir res perquè no existeix res.
També podem comparar el Déu de St.Agustí amb l'ésser de Parmènides tots dos un ésser intemporals entre moltes altres coses.

Activitat 13: Cartes a Meneceu

Idees principals

En aquesta obra d'Epicur, el filòsof ens explica com hem de viure per ser feliços. Primer fa una invitació a la filosofia, ho sigui, tant joves com vells haurien de filosofar. A continuació, explica que no hem de tenir por a la mort perquè quan nosaltres hi som ella no és present, i quan ella és present nosaltres no hi som. També diu que viure és cerca el plaer perquè la felicitat es basa en no patir. Explica què són plaers i què no ho són. Finalment ens diu que hem de viure amb les coses necessaries, perquè el secret de la felicitat està a limitar la necessitat.

Títol

Per arribar a la felicitat

Comentari

Aquest text d'Epicur, el primer que fa és fer una invitació tant a joves com a vells per filosofar perquè filosofar és apostar per la felicitat i una vida sense por. Per tant, mai és tard per començar a filosofar.
Més endavant ens parla sobre els temors (el destí, la mort i els déus). Sobre el destí ens diu que no és del tot nostre però que tampoc deixa de ser-ho, el futur no és ni no és. El que hem de fer és viure en el present, ser feliç és ser feliç ara.
Respecte la mort també ens diu que no hauriem de tenir por als déus perquè ells són feliços i per tant no s'ocupen de nosaltres, ells són autosuficients i ens ignoren. I perfinalitzar parlant dels temors, diu que no hem de tenir por de la mort tampoc perquè quan ella hi és nosotres no, i quan nosaltres som ella no és present, per tant no hi ha raó per tenir-li por.
A continuació, explica els diferents tipus de plaes: els naturals, els necessaris, els no naturals... Nosaltres vivim sempre buscant el plaer, és a dir, fugint del dolor. Però per això a vegades hem d'escollir un dolor menor per poder obtenir en un futur un bé major. Per exemple, escollim estudiar per un examen (dolor menor) per poder accedir a la universitat (bé major).
També identifica la felicitat essent racionals, que és més savia aquella persona que prefereix ser infeliç però amb seny, que no ser feliç però sense seny.
Al final diu que per arribar a la felicitat hem de limitar les nostres necessitats.

Comparació

Aquest text, on es reflecteix l'epicurisme es pot comparar amb Aristòtil, que gual que Epicur afirma que l'objectiu de l'home és arribar a la felicitat mitjançan el seny.
També el podem comparar amb els estoics, que identifica la felicitat amb la virut.

Activitat 12: La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una demés petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

Idees principals

Com molts comentaris anteriors, aquest text també pertany a Aristòtil i ens parla de la vuirtud, el terme mitjà entre entre el defecte i l'excès. Afirma que la virtut moral depen de la persona, ho sigui que és diferent per cadascú. És un habit que desenvolupem a travès de l'ensenyament.

Títol

El terme mitjà

Comentari

En aquest text Aristòtil (384 a.C - 322 a.C) tracta sobre el terme mitjà, la virtut. Diu que hem de viure seguint una virtud moral per arribar a la felicitat utilitazant el seny. Afirma que entre l'excès i el defecte existeix un terme mitjà, la virtud moral. Per exemple entre la avaricia i la prodigalitat trobem la generositat que seria la virtud, o entre la cobardia i la temeritat trobem el valor (terme mitjà) i així una infinitat d'exemples. Per tant si la felicitat és viure segons la virtud, la felicitat més positiva ho serà em relació amb la virtut més perfecte.

Comparació

Podem comparar aquest autor amb Plató que en lloc de relacionar la virtut amb la felicitat ho relaciona amb les parts de l'ànima. Aristòtil divideix les virtuts en dos, les virtuts intel·lectuals i les virtuts morals que les podem identificar amb les parts racionals o irracionals de l'ànima.

Activitat 11: El moviment i la deducció del primer motor immòbil: Física, Η (llibre VIII), 4-5, 255b35-256a20.

"Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Això es pot entendre de dues maneres: o bé el motor no mou per si mateix sinó a través d'una altra cosa que mou el motor, o bé el motor mou per si mateix, i en aquest cas, o bé va immediatament abans que l'últim terme de la sèrie, o bé n'està separat per molts intermediaris; per exemple, el bastó mou la pedra i és mogut per la mà, la qual, al seu torn, és moguda per l'home; però aquest ja no és mogut per cap altre. (...) Per tant, si tot el que es mou ha de ser mogut per alguna cosa, tant si això altre també és mogut per una altra cosa com si no, i si allò que mou i és mogut ho és per quelcom que al seu torn és mogut, cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre. (...) És impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors, cadascun dels quals sigui mogut per un altre, perquè en una sèrie infinita no hi ha cap terme que sigui el primer. Així, doncs, si tot el que es mou és mogut per un altre, i si el primer motor es mou però no és mogut per cap altre, és necessari que es mogui per si mateix."

Idees principals

Aquest text ens parla del primer motor immòbil per poder explicar el moviment. Tot allò que es mou es mogut per un altre, per tant o bé el motor és mou per si mateix o bé és mogut per un altre. Finalment diu que com que no pot haver una serie infinita de motors que mouen a un altre per donar lloc al moviment, afirma que ha d'existir un primer motor immòbil que es mou per si mateix, sense ser mogut per cap altre.

Títol

La causa del moviment

Comentari

En aquest text d'Aristòtil, deixeble de Plató, afirma que allò que es mou és mogut per un altre. D'aquí podem deduir dues coses: o bé el motor es mou per si mateix o be és mogut per un altre. Si es mou per si mateix o bé va el últim terme de la serie o bé hi ha intermediaris, com una ola o efecte dominó. Per tant si tot el que es mou és mogut per un altre cal que hi hagi un primer motor o sinó hauria una infinita serie de motors i mai es donaria el moviment. Per això deduïm l'existència del primer motor, aquest necessariament s'ha de moure per si mateix.

Comparació

Aquesta teoria defensa que el moviment sorgeix a partir d'un primer motor però es pot comparar amb Zenó que directament nega el moviment. Com podem veure són totalment contradictoris on Aristòtil defensa el moviment en cadena i Zenó ho nega completament. Aquest últim diu que per arribar a un punt primer has arribar al punt intermig, i abans d'arribar a aquest punt has d'arrbar a un altre intermig i així succesivament una serie infinita de meitats i per això és impossible el moviment.

Aquest és un video que pot semblar que no tingui res a veure amb el primer motor inmòbil, però si vas més enllà si que tenen alguna cosa en comú. El primer motor s'utilitza com a explicació al primer moviment, i aquest moviment només tendeix a allò bo i just. És per això que poso aquest video, perque tú actuis com un primer motor, com un líder tendint a allò bell i just. Pot ser surt una mica del tema però m'ha semblant inspirador.

Activitat 10: Comentari de text d'Aristòtil nº 14, ACTE I POTÈNCIA: Metafísica, Θ (llibre 9), 1051a4-15

"I que l'acte no és només millor sinó també més valuós que una bona potència,és manifest a partir del que direm. En efecte, aquelles coses que es diu que tenen potència per a una cosa, tenen la mateixa potència per a les coses contràries: com, per exemple, allò que diem que té la potència d'estar sa, això mateix té també la d'estar malalt, i les té alhora; perquè és la mateixa lapotència d'estar sa i la d'estar sofrint, la d'estar quiet i la de moure's, la d'edificar i la d'enderrocar, la de ser edificat i la d'esfondrar-se. Per tant, és possible, alhora, de tenir la potència per als contraris; els contraris, però, són impossibles alhora, i és impossible també que es donin els actes alhora (com,per exemple, l'estar sa i l'estar sofrint), de manera que un dels dos serà necessàriament el bé."

Idees principals

En aquest text d'Aristòtil s'afirma que l'acte és millor que la potència, l'acte és el que es valora, el que compte. Una cosa pot estar en potència de dos contraris alhora però no es possible que es donin els dos actes, només és pot donar un i aquest ha der ser el bé.

Títol

L'acte superior a la potència

Anàlisi del text

Aristòtil afirma que l'acte és millor que la potència. L'acte és la possibilitat feta realitat mentre que la potència és només una simple realitat. Les coses poden estar en potència de moltes coses, fins i tot de potències contraries però l'acte nomès serà un. Per exemple pots estar en potència d'estar callat o de parlar però nomès pots realitazar un d'aquests contraris. És impossible que facis els dos contraris a la vegada perquè un suposa la negació de l'altre, però si pots estar en potencia dels dos. Per tant si entre els contraris nomès pots fer una cosa, un dels dos contraris ha de ser el bé perquè el bé és la finalitat de tot.

Comparació

Aquest text el podem comparar amb Plató que afirma que el no-ésser és nomè no-ésser i l'ésser és. Aristòtil però afirma que el no-ésser relatiu o potència pot arribar a ser ésser o acte perquè acte és la potència feta realiat.
També ho podem comparar amb Zenó que nega el moviment mentre que Aristòtil diu que sí que existeix un moviment sent l¡acte d'un ésser en potència.
Si el voldriem comparar amb un tercer autor ho podriem fer amb Heraclit que diu que els canvis sempre es donen entre contraris.